Em tocà una terra, fa ja uns quants anys
on s'estila el delicat gust per cremar.
El fet de reduir el treball de tot un any
a la seua més mínima expressió,
com fascina aquestes gents!
la patètica degradació
de ser falla
i ser foc,
i ser fum,
i deixar de ser,
per renaixer algún dia.
per renaixer algún dia.
I que desaprofitada aquesta singular virtut de destruir,
de fer-ho entre rialles i fer-ho vivament, impulsivament, naturalment
com el ball sensual al qual el foc ens convida.
Tan desaprofitada que li fa a u fantassejar a prop del dia
al qual no cremem tan sols cartrons bellament disposats,
un dia al qual la flama embriagadora se'ns cole a l'ànima
i ens incite, valents, a anar més enllà.
Imagina que comencem per cremar xicotetes coses,
les que sempre ens han disgutat.
Podriem desfer-se d'aquest regal que no vas demanar.
O aquell llibre avorrit que t'obligaren a llegir,
que el foc els consumisca a ells
mentre a tu ho fa l'ebrietat de consumir.
Podriem botar-li foc a eixos edificis
que et van tapar les vistes al mar.
O què collons, cremem l'ajuntament,
amb decisió, sense recular!
Construeix al teu cap la deliciosa imatge
de tirar la Rita al foc,
i que l'acompanyen tants altres desgraciats!
Imagina cremar la indolent capacitat d'aquestes gents
per banalitzar amb lleuregesa les més greus ofenses,
les burles indignes a una humiliada dignitat.
Imagina com es cremen aquests murs decadents.
Aquesta València i la seua pudor podrida
no poden més que caure sota la rabia implacable del foc.
Cremem les falles i els fallers.
Que aquestes flames famolenques es carreguen tot allò que està mal fet
mentre superen sense pausa fronteres i continents.
Mora la injusticia i també l'esperança,
mai més la necessitarem!
Es crema el món i la humanitat,
i tantes cadenes que es cremen
com els dies i les nits
i les hores i el temps,
i milers de versos que es creien inmortals
també es cremen, sí,
i tantes línies arrogants...
Tot es crema i tot és un crit estripat i triomfal.
I no és fins que cadascuna de les coses que coneixiem s'ha cremat
que la flama que engendràrem es fa tèbia, dèbil,
i cansada però satisfeta
també desapareix.
Imagina. Què dic, imagina'ns
a tots dos de la mà
en una realitat sense precedents.
Imagina que per fi aquest dia,
entre la pols i la cendra,
caminem decididament.
“Si no quieres que un hombre se sienta políticamente desgraciado, no le enseñes dos aspectos de una misma cuestión, para preocuparle; enséñale sólo uno. O, mejor aún, no le des ninguno (…)
ResponderEliminarDale a la gente concursos que puedan ganar recordando la letra de las canciones más populares, o los nombres de las capitales de Estado, o cuánto maíz produjo lowa el año pasado.
Atibórralos de datos no combustibles, lánzales encima tantos «hechos» que se sientan abrumados, pero totalmente al día en cuanto a información. Entonces, tendrán la sensación de que piensan, tendrán la impresión de que se mueven sin moverse. Y serán felices (…)
No les des ninguna materia delicada como Filosofía o Sociología para que empiecen a atar cabos Por ese camino se encuentra la melancolía ”.
Ray Bradbury. Fahrenheit 451.
A propósito de Farenheit, el otro dia recordaba las clases de filosofia del año pasado y algunos de los textos que nos daba el señor aquel. Que si la curiosidad natural del hombre, que si los astros ya no nos dan respuestas, que si "no se libraran ustedes del deseo" que decía.. ¿Lyotard?
ResponderEliminarPero no lo tengo tan claro. "La gente" busca esa comodidad por encima de todo, buscan ser felices sabiendo lo justo para no sentirse estúpidos. Y no dire que no nos llama a todos, de vez en cuando, esa voz seductora que invita a refugiarse en la autocomplacencia y descansar de la realidad.
Creo que hacen falta infelices. Y mucha más melancolía en un mundo tan sórdido como este. Tan sórdido y brutal que hasta parece estúpido reivindicarla.
A mi em semblen una tràgica metàfora les falles. Gairebé un molt fidel reflex de la cultureta valenciana. Fer fum els coses, fer-les res.
ResponderEliminarLes falles abans eren per rebre la primavera, es cremava tot allò que ja no era necessari, que podriem desfer. Tenia sentit i era bonic.
Ara es crema l'esforç i els recursos de tot un any. I és curiós, però em recorda a les persones que treballen tota la setmana esperant al dissabte nit. Em sembla un sense sentit, un desviure per a la estupida recomepensa. I aixo som ara, aixo es la sociedad i per tant per què no s'anava a desculturizar les falles per fer-les un fidel reflexe d'ixe estúpid móbil social, d'una promesa de diversió, d'un transmon. Jaja.
El principi del poema em recorda l'estil d'Estellés, "i ser, i ser ...", "i seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga ..", després mostres el teu desig per destruir tot, que no és diferent la metáfora. I acabes sent un Lennon "caminant decididament" i confirmant les meves sospites de tribut a Estellés.
Segueix escribint, assumint aquesta veu interior teva, "vivament, impulsivament, naturalment" o com diria ell "honestament, iradament, sense pensar en cap posteritat ", perquè ho saps, la resta són només banalitats.
Les falles són, en efecte, un encertat reflex dels dies que vivim. I de les motivacions que els fan reafirmarse, l'un rere l'altre, i per tant persistir. Eixe el seu valor, el de convertirse en una metàfora tràgicament adequada.
ResponderEliminarReiteraré en la meua opinió de que eixa capacitat i manera de destruir és, malgrat tot, una gran virtut. Però com bé esmentes, en les mans desvirtuadores d'aquest temps ja no es tracta més que d'invertar-se motivacions per seguir en aquesta pena de món. Però això sí, seguir feliçment, cómodament, sense pensar massa en res... Com una mena de supervivència que ignora allò que l'abocaria a la veritable vida.
De fet m'has fet recordar aquella visió que Orwell donava de la guerra a 1984, si no recorde mal, una excusa per cremar tots els productes d'una indústria exclusivament dissenyada amb aquest fi, no el de vencer la guerra sino el de produir coses per ser destruides al front, per a mentrestant sobreviure com a indústria i com a economia. I enduent-se, mentrestant, la vida per davant.
La petjada d'Estellés és indubtable, a ell li dedique aquesta pretensió de dibuixar una realitat a la qual no quede un altra més que caminar amb decisió. Ens va ensenyar que no es tracta d'escriure d'eixa manera que tu dius, és que no hi ha cap altra manera. Parafrasejant amb no poca llibertat un altre gran com Fuster, aquests versos seran sincers o no seran.