Em tocà una terra, fa ja uns quants anys
on s'estila el delicat gust per cremar.
El fet de reduir el treball de tot un any
a la seua més mínima expressió,
com fascina aquestes gents!
la patètica degradació
de ser falla
i ser foc,
i ser fum,
i deixar de ser,
per renaixer algún dia.
per renaixer algún dia.
I que desaprofitada aquesta singular virtut de destruir,
de fer-ho entre rialles i fer-ho vivament, impulsivament, naturalment
com el ball sensual al qual el foc ens convida.
Tan desaprofitada que li fa a u fantassejar a prop del dia
al qual no cremem tan sols cartrons bellament disposats,
un dia al qual la flama embriagadora se'ns cole a l'ànima
i ens incite, valents, a anar més enllà.
Imagina que comencem per cremar xicotetes coses,
les que sempre ens han disgutat.
Podriem desfer-se d'aquest regal que no vas demanar.
O aquell llibre avorrit que t'obligaren a llegir,
que el foc els consumisca a ells
mentre a tu ho fa l'ebrietat de consumir.
Podriem botar-li foc a eixos edificis
que et van tapar les vistes al mar.
O què collons, cremem l'ajuntament,
amb decisió, sense recular!
Construeix al teu cap la deliciosa imatge
de tirar la Rita al foc,
i que l'acompanyen tants altres desgraciats!
Imagina cremar la indolent capacitat d'aquestes gents
per banalitzar amb lleuregesa les més greus ofenses,
les burles indignes a una humiliada dignitat.
Imagina com es cremen aquests murs decadents.
Aquesta València i la seua pudor podrida
no poden més que caure sota la rabia implacable del foc.
Cremem les falles i els fallers.
Que aquestes flames famolenques es carreguen tot allò que està mal fet
mentre superen sense pausa fronteres i continents.
Mora la injusticia i també l'esperança,
mai més la necessitarem!
Es crema el món i la humanitat,
i tantes cadenes que es cremen
com els dies i les nits
i les hores i el temps,
i milers de versos que es creien inmortals
també es cremen, sí,
i tantes línies arrogants...
Tot es crema i tot és un crit estripat i triomfal.
I no és fins que cadascuna de les coses que coneixiem s'ha cremat
que la flama que engendràrem es fa tèbia, dèbil,
i cansada però satisfeta
també desapareix.
Imagina. Què dic, imagina'ns
a tots dos de la mà
en una realitat sense precedents.
Imagina que per fi aquest dia,
entre la pols i la cendra,
caminem decididament.