viernes, 20 de marzo de 2015

Falles fetes fum


Em tocà una terra, fa ja uns quants anys
on s'estila el delicat gust per cremar.
El fet de reduir el treball de tot un any
a la seua més mínima expressió,
com fascina aquestes gents!
la patètica degradació
de ser falla
i ser foc,
i ser fum,
i deixar de ser,
 per renaixer algún dia.

I que desaprofitada aquesta singular virtut de destruir,
de fer-ho entre rialles i fer-ho vivament, impulsivament, naturalment
com el ball sensual al qual el foc ens convida. 
Tan desaprofitada que li fa a u fantassejar a prop del dia
al qual no cremem tan sols cartrons bellament disposats,
un dia al qual la flama embriagadora se'ns cole a l'ànima
i ens incite, valents, a anar més enllà.

Imagina que comencem per cremar xicotetes coses,
les que sempre ens han disgutat.
Podriem desfer-se d'aquest regal que no vas demanar.
O aquell llibre avorrit que t'obligaren a llegir,
que el foc els consumisca a ells
mentre a tu ho fa l'ebrietat de consumir.
Podriem botar-li foc a eixos edificis
que et van tapar les vistes al mar.
O què collons, cremem l'ajuntament,
amb decisió, sense recular!
Construeix al teu cap la deliciosa imatge
de tirar la Rita al foc, 
i que l'acompanyen tants altres desgraciats!
Imagina cremar la indolent capacitat d'aquestes gents
per banalitzar amb lleuregesa les més greus ofenses,
les burles indignes a una humiliada dignitat. 
Imagina com es cremen aquests murs decadents.
Aquesta València i la seua pudor podrida
no poden més que caure sota la rabia implacable del foc.

Cremem les falles i els fallers.
Que aquestes flames famolenques es carreguen tot allò que està mal fet
mentre superen sense pausa fronteres i continents. 
Mora la injusticia i també l'esperança,
mai més la necessitarem!
Es crema el món i la humanitat,
i tantes cadenes que es cremen 
com els dies i les nits
i les hores i el temps,
i milers de versos que es creien inmortals
també es cremen, sí,
i tantes línies arrogants...
Tot es crema i tot és un crit estripat i triomfal. 
I no és fins que cadascuna de les coses que coneixiem s'ha cremat
que la flama que engendràrem es fa tèbia, dèbil,
i cansada però satisfeta 
també desapareix.

Imagina. Què dic, imagina'ns
a tots dos de la mà
en una realitat sense precedents.
Imagina que per fi aquest dia,
entre la pols i la cendra,
caminem decididament